El coloms de la Boqueria

JORDI BASTÉ MARC ARTIGAU ELS COLOMSDE LA BOQUERIA4es Els coloms de la Boqueria (RV).indd 5 24/7/18 8:56

Paper certificat pel Forest Stewardship Council® Primera edició: setembre de 2018 © 2018, Jordi Basté i Duran © 2018, Marc Artigau i Queralt © 2018, Penguin Random House Grupo Editorial, S. A. U. Travessera de Gràcia, 47-49. 08021 Barcelona Publicat per Rosa dels Vents, un segell de Penguin Random House Grupo Editorial, S. A. U. Penguin Random House Grupo Editorial està a favor de la protecció del copyright. El copyright estimula la creativitat, defensa la diversitat en l’àmbit de les idees i el coneixement,promou la lliure expressió i afavoreix una cultura viva. Gràcies per comprar una edició autoritzada d’aquest llibre i per respectar les lleis del copyright no reproduint ni escanejant ni distribuint cap part d’aquesta obra per cap mitjà sense permís. En fer-ho, esteu donant suport als autors i permetent que PRHGE continuï publicant llibres per a tots els lectors. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, http://www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Printed in Spain – Imprès a Espanya ISBN: 978-84-16930-78-4 Dipòsit legal: B-10.907-2018 Compost a Comptex&Ass., S.L. Imprès a Liberdúplex Sant Llorenç d’Hortons (Barcelona) VT 3 0 7 8 4coloms de la Boqueria, Els - VT30784.indd 6 24/7/18 10:16

Al Jofre Llombart, per aguantar-me. Al Xavi Pérez, per aguantar el Jofre i aguantar-me a mi. I a tot l’equip d’El món a RAC1, per aguantar-ho tot./15 15:21:15 24/7/18 8:56 4es Els coloms de la Boqueria (RV).indd 7

Just quan s’apaguen els llums. Quan, de mica en mica, s’enfosqueix la platea i ningú nosap què passarà. És en aquest precís moment quan tot és pos-sible, en aquest espai de trànsit en què la gent apaga els mò-bils i s’asseu bé. En aquest instant, tot podria canviar. Que tot fos diferent, com en un truc de màgia. L’impossi-ble és a tocar. Però només dura uns pocs segons, després ve la foscor,comença l’espectacle i tot allò que havíem imaginat s’acabaconvertint en una mica menys del que havíem desitjat. Aixíhe viscut sempre: esperant la foscor, vençuda per la realitat encontra del desig. Tant de bo el cos de la Paula, la seva mort,hagués estat només una ficció, una mentida pactada que po-dríem repetir cada nit. No ho dic perquè ressusciti, això m’ésigual, ho confesso, perquè voldria assassinar-la cada dia, a cadahora i no me’n cansaria mai.4es Els coloms de la Boqueria (RV).indd 9 9 24/7/18 8:56

1 «La mare que em va parir cinquanta milions de vegades.Com collons es fa aquesta sopa, hòstia?» Remeno amb la cullera, aviam si trobo què té aquesta sopaque la fa tan especial. Hi veig ou ratllat, pollastre esmicolat ialguna cosa més que l’espesseix. —Antonio, vine, sisplau —li dic en un català perfecte. L’Antonio no es diu Antonio. És un cambrer xinès quehavia treballat a La Romana, a Santo Domingo, i que parla uncastellà rovellat però que s’entén. Tots els cambrers, siguind’on siguin, treballin on treballin, es diuen Antonio. És de-mostrable. El meu amic Carreras m’ho va ensenyar fa unacolla d’anys. —Vagis on vagis, si crides Antonio, el cambrer es gira i ve—em va dir el Carreras, un antic professor de la facultat. Passa a Alemanya, a Austràlia, a Gabon, a Suècia, a la XinaOriental, on sigui. I, és clar, també a Nova York, que és onsoc ara passant uns dies de vacances. —Antonio, ¿qué lleva esta sopa? —Pollo, huevo, maíz... —Ok. Algo más. Seguro. —Just a moment —em demana servilment. Passats uns segons torna suposadament de la cuina i em diu: 114es Els coloms de la Boqueria (RV).indd 11 24/7/18 8:56

—La cocinera dice que pollo, huevo, maíz y nada más. —A liar, she is a fuckin’ liar —crido amb cara de pomesagres. Ell riu mostrant una dentadura desordenada en la qual elsmolars van per davant dels premolars i els incisius estan ama-gats secretament. —I’m sorry but no sé —em diu mesclant anglès i castellà. —Sèmola —em deixa anar el Jordan, un jove negre quevaig conèixer fa uns quants anys en un Starbucks de Chelsea ique ara em fa de guia cada cop que vinc a Nova York. —Sèmola? —És clar, si no, no podria sortir una sopa tan espessa. —Però tampoc no és sòlida. —No, però la sèmola hi pot donar aquesta textura més...No sé com dir-ho... —Jo, sí. De... de... de... de moc. Com que no sé com dir «moc» en anglès, m’assenyalo elnas i amb el mocador de paper faig veure que em cau algunacosa. —Moc —li dic en català. —Ah, mucuuus? —diu allargant la «u» com fotent-se’n irient molt fort. —Això... mucus. El Jordan és un noi de trenta-tres anys que vaig conèixeren farà mitja dotzena. Buscava carnassa pels carrers del barrimés «homo» de Chelsea, quan el vaig veure allà assegut. Ambles ulleres posades, feia servir un portàtil Apple mentre xu-clava la palla d’aquells espantosos gots de cartró. Havia de-manat un double espresso i com que no hi havia cap altre lloclliure al local vaig seure al seu costat. Com a bon investigadorel vaig repassar de dalt a baix i em vaig fixar en el que estavafent a l’ordinador. Curiós. Un dinosaure en 3D que feia giraramb els comandaments de l’Apple mentre un seguit de frases 124es Els coloms de la Boqueria (RV).indd 12 24/7/18 8:56

que no podia llegir envoltaven una de les parts de la bèstia.No sé quin dinosaure era, però hauria jurat que era dels bons,és a dir, dels herbívors, dels que no maten ningú a les pel·lícu-les de l’Spielberg. Dels que mengen verd. Em va mirar com dient què cony vols i em va somriure. Livaig tornar la gràcia, tot i que de seguida vaig clavar la vista alNew York Times que havia agafat d’una pila de diaris d’aque-lla cafeteria tan minúscula. No sé per quins set sous vam co-mençar a parlar del Museu d’Història Natural que hi ha allàdalt de tot de Manhattan, que si no hi havia estat mai, que siera investigador, que si Barcelona, que si ell no coneixia laciutat, però que li faria molta il·lusió anar-hi, que si tenia l’an-glès rovellat, i ell que no, que no, i què va, si el parles molt bé,que si un altre cafè, que no, que millor una copa en un bar dela Setena Avinguda, que si una copa de vi blanc, doncs queen siguin dues, que si txin-txin, que si demà no has de fer respodem quedar, que si el museu... i ves per on vaig anar a petarals dinosaures amb un llicenciat en Arqueologia i professorde la Universitat de Columbia. Des de llavors, després d’una nit innecessària de sexe queno hem comentat mai, ni cara a cara, ni per correu electrònic,ni per skype, ni per telèfon, ni per whatsapp, el Jordan és elmeu amic als EUA i jo soc el seu amic fora dels EUA. El Jor-dan sempre serà una desil·lusió enorme, però un gran còm-plice.He vingut una setmana a relaxar-me a Nova York i avui hequedat amb ell per dinar. I ara som aquí, al 210 de GrandStreet de Chinatown, en un lloc deliciós que, si el miressisdes de l’exterior, només hi entraries si fossis un inspector del’Organització Mundial de la Salut i tinguessis el precinte a lamà. Hi ha uns ànecs penjats del coll, que ves a saber quants 134es Els coloms de la Boqueria (RV).indd 13 24/7/18 8:56

anys fa que hi són, allà clavats per a desfici visual dels xine-sos que passen pel local. Però resulta que fa un any, passe-jant, hi vaig anar a parar, i mirant per l’aparador em vaig ado-nar que el local estava a petar d’orientals. I vaig pensar que siun lloc estava a petar de nadius no podia passar-hi de llarg.I he de dir que mai de la vida no havia menjat un ànec comaquell, separat primer en la pell extraordinàriament torradade l’animal i poc després trossejat. La pell torrada la posen enuna mena de pa, l’embolcallen amb diferents verdures i des-prés la cobreixen amb una salsa de soja forta i compacta. Me-morable. Mai no hi havia portat el Jordan i ha estat un èxit rodó, jaque ell, de família bona de Maine, és del morro fi, així quesempre he de buscar llocs on es mengi bé, però es pagui poc. —Apostaria per la sèmola —insisteix el Jordan amb unanglès comprensible. —I si sodomitzem la cuinera? —Apareixerà Fu Manxú i servirà les nostres cames i elspeus tallats en juliana als del segon torn. —Com és que coneixes Fu Manxú? —Perquè ma mare, quan era menut, sempre em posava lespel·lis del Christopher Lee i quan em portava a un restaurantxinès de Blue Hill tenia por que sortís el Fu Manxú de la cui-na amb sables i serps. —Deixem-ho, doncs. Pago trenta-nou dòlars per tots dos, taxes, propines i hòs-ties diverses incloses, i aire, que vol dir vent. Caminem una estona amb el Jordan per Chinatown fins aendinsar-nos a Little Italy. Feia vuit mesos que no ens vèiem,des de la darrera vegada que havia estat a Nova York. El man-tinc informat gairebé quinzenalment, però hi ha coses quenomés es poden parlar cara a cara. —I d’aquell noi que vas conèixer a Barcelona i amb qui 144es Els coloms de la Boqueria (RV).indd 14 24/7/18 8:56

vas tenir una aventura de tres dies, no n’has tornat a saberres? —em pregunta el negre dels collons fotent el dit a lanafra. Es refereix a l’Eduard. Sacsejada al mòbil. El vibrador. Unmoment, aviam qui deu ser. —Collons, el Rubén, mira que n’és, de pesat. El Jordan comença a riure. Sempre li parlo del Rubén ique apareix quan menys t’ho esperes, però que l’aprecio molt,tot i que és un pesat que no es pot aguantar. Com va? Quan algú et pregunta per whatsapp «com va», malament.Qui no té feina, el gat pentina. —Potser és que està pensant en tu i t’enyora —diu el Jor-dan. —S’avorreix, deixa’t estar. —Però contesta-li. Sempre me’n parles molt bé, d’ell, i emdius que, quan tens un problema, per gruixut que sigui, ellsempre hi és. —Ok. Afago el mòbil i comencem una conversa: Soc aquí amb el Jordan. I tu, què tal? Bastant bé. Quan tornes, Albert? Demà a la tarda agafo l’avió. Per? Perquè Barcelona s’està posant interessant. Què cony vols dir?, li teclejo com dient-li «au va, abreuja». 154es Els coloms de la Boqueria (RV).indd 15 24/7/18 8:56

Quan puguis posa’t als digitals. Han matat una dona a la Boqueria. Al mercat? Sí, sí, però no hi ha gaire informació. L’han trobada aquest matí quan un carnisser ha obert la parada. Allà penjada del coll. «Collons —penso—, com els ànecs del restaurant de Chi-natown.»4es Els coloms de la Boqueria (RV).indd 16 24/7/18 8:56